Monòleg interior.

Monòleg Interior

Era un matí preciós, el cel era blau nomes un parell de núvols blancs s’alçaven en el cel. Vaig dir-li adéu fent-li un petó curt però intens i li vaig dir: tranqui-la tornaré quan es pongui el sol. I ella em va respondre: ves amb compte hi ha molts homes blancs dels exercits als voltants. I m’han vaig anar.

 Era el mig d’un prat verd ple de flors , tot estava tranquil no cantaven els ocells, no hi havia búfals enlloc ni conills. Massa tranquil vaig pensar. Era com si alguna cosa els hagués espantat. De cop vaig sentir com una rafega d’aire fred em va travessar l’esquena i em pujava fins el cap. Em vaig girar per tornar cap al poblat sense cap presa, aquella nit passaríem gana. Vaig veure una muntanya de fum que pujava fins el vel que ara s’havia tornat de color vermell com del color de la sang. La pitjor de les idees sem va venir a la ment, hi només resava perquè no es fes realitat. Quan vaig travessar tot el prat i vaig pujar sobre el turó. Vaig veure com els meus pitjors pensaments es feien realitat, i em vaig voler morir per  haver tingut raó aquella vegada.

El poblat cremava amb força sentia els crits dels nens buscant desesperats a la seva mare, però no hi podia fer res no les veurien més. Vaig córrer cap al poblat i quan més prop estava més sentia l’angoixa la pressió del pit i més em costava respirar.

Vaig arribar al poblat i l’únic que vaig veure van ser cossos desmembrats, nens morts, dones abrasades als seus fills petits per intentar protegir-los però tot l’esforç no va ser insuficient. No hi havia ningú en vida al poblat. Una esgarrifança em va pujar per l’esquena al repetir-m’ho. Vaig anar a buscar-la i la vaig trobar al mig del poblat amb la cara bruta les cames plenes d’esgarrapades, i una ferida d’una de foc al ventre. Mi vaig acostar i encara era viva. Aquella va ser la alegria més gran de la meva vida, la vaig agafar amb braços i ell em va dir: Només patia per tu i ara que sé que estàs bé ja em puc morir tranqui-la, t’estimo molt. Una suor freda em va recorre el cos, no vaig tenir temps a reaccionar que va tancar els ulls i sen va anar per sempre.

La meva vida ja no té sentit, no hi ha motiu per viure. L’estimo i no li he dit mai.

Cristina Masó                                                                                                        28/10/11