A day in the life of

             A day in the life of my brother.

My brother is 25 years old. He works as a blacksmith, he gets up at half past seven, has breakfast with me and  goes to work. He starts at eight o’clock. On Wednesday, when he comes to pick me at school. In the afternoon he starts at three o’clock and finishes at six o’clock.

After work he goes with his friends and hey talk about the day.

My best friend.

My best friend

Marina and i are friends. She lives in Cornella, very near me. We go to the same school, but I don’t go to the same class.

Marina is fourteen years old. She was born on 16 May 1997. She has got round face, oval eyes and large mouth, she has got round face, oval eyes and large mouth, she has got blonde, curly hair.

She plays judo. She likes rock music and she is very friendly and confident.

Los resultados podrían ser mucho mejores.

‘’Los resultados podrían ser mucho mejores’’

Entrevisto a Pere Masó y a Fina Planas son dos personas que han vivido en la época de la dictadura de Franco, y tienen otros puntos de vista de la educación.

1- Como era antes la educación?

Antes la educación era muy diferente porque los profesores tenían más autoridad y no se podía replicar nada.

2- Como os trataban antes los maestros? Crees que nos deberían tratar igual?

Los maestros antes pegaban a los alumnos que no hacían caso y tenían marginados a los que les costaban mas la cosas, no porque ahora se pueden hablar las cosas con los maestros y llegar a un acuerdo.

3- Como a cambiado?

A cambiado mucho porque antes lo que decía el profesor es lo que se hacía sin contradecir  y ahora hacéis lo que queréis.

4- Os parece bien el tipo de educación que dan a vuestros hijos?

No porque con las aventajas que tenéis los resultados podrían ser mucho mejores que 25 años atrás.

5- Crees que ahora se pide más o menos?

Menos porque estáis acostumbrados a hacer muy poco.

6- Les gustaría estudiar en esta época?

Si porque tenéis más libertad y muchas más formas para estudiar.

7- Como tendrían que tener las ideas al terminar la ESO?

Más claras de lo que queráis hacer en el futuro,  y tener más idea de la vida.

Cristina Masó Planas

Monòleg interior.

Monòleg Interior

Era un matí preciós, el cel era blau nomes un parell de núvols blancs s’alçaven en el cel. Vaig dir-li adéu fent-li un petó curt però intens i li vaig dir: tranqui-la tornaré quan es pongui el sol. I ella em va respondre: ves amb compte hi ha molts homes blancs dels exercits als voltants. I m’han vaig anar.

 Era el mig d’un prat verd ple de flors , tot estava tranquil no cantaven els ocells, no hi havia búfals enlloc ni conills. Massa tranquil vaig pensar. Era com si alguna cosa els hagués espantat. De cop vaig sentir com una rafega d’aire fred em va travessar l’esquena i em pujava fins el cap. Em vaig girar per tornar cap al poblat sense cap presa, aquella nit passaríem gana. Vaig veure una muntanya de fum que pujava fins el vel que ara s’havia tornat de color vermell com del color de la sang. La pitjor de les idees sem va venir a la ment, hi només resava perquè no es fes realitat. Quan vaig travessar tot el prat i vaig pujar sobre el turó. Vaig veure com els meus pitjors pensaments es feien realitat, i em vaig voler morir per  haver tingut raó aquella vegada.

El poblat cremava amb força sentia els crits dels nens buscant desesperats a la seva mare, però no hi podia fer res no les veurien més. Vaig córrer cap al poblat i quan més prop estava més sentia l’angoixa la pressió del pit i més em costava respirar.

Vaig arribar al poblat i l’únic que vaig veure van ser cossos desmembrats, nens morts, dones abrasades als seus fills petits per intentar protegir-los però tot l’esforç no va ser insuficient. No hi havia ningú en vida al poblat. Una esgarrifança em va pujar per l’esquena al repetir-m’ho. Vaig anar a buscar-la i la vaig trobar al mig del poblat amb la cara bruta les cames plenes d’esgarrapades, i una ferida d’una de foc al ventre. Mi vaig acostar i encara era viva. Aquella va ser la alegria més gran de la meva vida, la vaig agafar amb braços i ell em va dir: Només patia per tu i ara que sé que estàs bé ja em puc morir tranqui-la, t’estimo molt. Una suor freda em va recorre el cos, no vaig tenir temps a reaccionar que va tancar els ulls i sen va anar per sempre.

La meva vida ja no té sentit, no hi ha motiu per viure. L’estimo i no li he dit mai.

Cristina Masó                                                                                                        28/10/11